En Pep s’estimava Argentona, i en va formar part de forma activa des de tots els vessants que va poder. Ho va fer, com tot, generosament, donant el millor de si mateix; amb una energia inesgotable; amb entusiasme i passió; i amb altura de mires.

No feia les coses de qualsevol manera. Si s’hi posava era perquè volia anar fins al final, deixar-hi la pell, treballar de valent (com deia ell) i transformar la realitat per millorar-la. D’aquesta manera va formar part dels moviments que van construir Argentona als anys 70 i 80, quan tot estava per fer: entitats com el grup d’esplai, el grup de teatre, el Llaç d’Amistat i l’Associació de Veïns, organitzant les festes majors al carrer Gran, en el grup de protesta perquè es construís la ronda exterior i es pacifiqués el trànsit al carrer Gran, a l’entitat l’Aixernador, al Casal, les lluites per Sant Jaume de Traià i la Font Picant. En algun cas va convertir aquesta passió en la seva dedicació professional, com La Juliana que, a més d’una impremta, va ser motor de la cultura a Argentona i el Maresme. També formà part dels grups polítics de la CUPA (1979), de Coalició d’Esquerres (1983) i dels socialistes (1987) amb qui va ser regidor.

Després d’un parèntesi en el que demostrà la seva gran capacitat com a emprenedor en el món de la restauració, va tornar a dedicar bona part del seu temps a Argentona recuperant part del que podria ser el seu leitmotiv: Associació de Veïns, món editorial, carrer Gran, Font Picant… Va tornar a l’Associació de Veïns, la va presidir i la va revitalitzar. Va materialitzar la seva capacitat de comunicar amb la fundació d’un diari comarcal, tot i que no va ser reixit. Va participar a la Plataforma en Defensa del Centre Històric d’Argentona. Durant el seu mandat com a alcalde va fer del carrer Gran l’eix de vianants del centre d’Argentona, i va arreglar la Font Picant.

I va ser en aquesta vessant política que, en tornar, va tenir el seu major èxit. Va fundar Tots per Argentona que, amb ell al capdavant, va guanyar tres eleccions municipals consecutives. I, com hem dit, va ser alcalde. Per molts ja no va deixar de ser-ho mai perquè va saber transmetre amb el càrrec allò que el definia més bé: “esperit de servei”. Amb la mateixa senzillesa que va servir tants plats a taula, es va posar ell com a alcalde, i tot l’Ajuntament, al servei dels vilatans. Va ser proper, va ser accessible, va ser empàtic, va ser alcalde 24h al dia i 7 dies a la setmana, no feia vacances, disposat a arremangar-se: des d’anar a casa d’algú per explicar-li com havia de separar les deixalles, fins a pujar dalt d’una escala per canviar un llum de l’Ajuntament. Des d’acompanyar en cotxe a algú que ho necessitava, fins a anar a veure qui fos que tingués algun problema. Si alguna cosa la podia fer ell, no donava ordres. Era en Pep, sempre i a tota hora. I la dignitat d’aquesta senzillesa la portava a tot arreu amb fermesa, sobretot per preocupar-se dels més febles.

Deixeu-me posar dos exemples per ilustar-ho: En Pep sempre havia dit que ell mai faria enderrocar les cases de Ca l’Oriol, coneixent, com coneixia, el patiment de les famílies que hi vivien. I si alguna vegada el jutge l’obligava a fer-ho, abans plegaria d’Alcalde.

El segon exemple me’l va explicar el propi afectat ara fa una setmana: un home, immigrant, que molt sovint està pels carrers d’Argentona venent petits objectes d’oficina o encenedors per guanyar-se alguns cèntims. Em va explicar, amb un castellà difícil i accent africà que una vegada des de l’Ajuntament se li havia posat una multa de 1.500€ i estant ell a les oficines municipals s’hi va acostar en Pep i, assabentat de la situació, va agafar els papers i els va estripar. I li va dir que no pagués res.

Era una persona de fets. Ni les paraules ni els grans discursos ideològics el motivaven si no podien ser motor de canvi. És la gran diferència entre el “fer” i el “fer veure”, que en Pep tenia tan clara. Per això el primer lema a la campanya electoral de TxA va ser, proposat per ell, “Fent, fem poble”.

Per la mateixa raó en Pep no creia en banderes. Creia en l’acord i el buscava, creia en la capacitat de sumar, d’unir esforços de persones diverses per compartir projectes i il·lusions. Creia en la força dels pobles per construir el futur. Per això l’emocionava la possibilitat real de fer un país nou. Per això ell hi va ser defensant les escoles l’1 d’octubre. I el 10 d’octubre de 2017 ho va voler viure en primera persona, a primera línia, en directe des del passeig Sant Joan de Barcelona.

Malgrat aquesta voluntat d’acord que sempre perseguia, va haver de fer front a múltiples atacs i difamacions de persones que el coneixien poc o gens. Però ell no guardava rancúnia a ningú, i quan en parlava de forma tranquil·la i, fins i tot, tantsemenfotista, acabava dient (ell que no era creient) “aniran a l’infern”. No en surten gaires de persones com en Pep en la història d’un poble. El trobarem a faltar, però és un honor haver treballat i compartit projectes amb ell, ni que sigui uns pocs anys.